Ante viento y marea, contra molinos de viento y contra conspiraciones gavioteras, o rosales espinosos, los compañeros y compañeras de IU , con mucho humor, han realizado esta serie de Sketches para la campaña de las Europeas de IU.
Decir que ... si algún día lo ves por la TV, es pura casualidad.
Y no se si me dejo alguno más ... pero son bastante "cachondos" !
Salud y el próximo 7 de Junio VOTA IU, Tú VOZ EN EUROPA !
jueves, mayo 28, 2009
viernes, mayo 22, 2009
Caminamos hacia la nueva IU
En la pasada IX Asamblea Federal de Izquierda Unida, se inició la recomposición de la izquierda transformadora en el Estado Español. Una recomposición que no sólo atañe a la actual IU y es por eso que el proceso de refundación, debe hacerse extensivo a muchas otras fuerzas políticas, sociales y culturales de nuestro país.
Para ello, se hace necesaria una convocatoria de proceso de convergencia política y social dirigida hacia la izquierda social y política del estado que inicie un “proceso Constituyente para la refundación de Izquierda Unida” como quedó establecido en la pasada Asamblea Federal. Esta Convocatoria debe, de forma imprescindible, sumar al proceso a nuevos, o viejos, actores políticos actualmente fuera de IU.
Se hace necesario tejer nuevas redes de trabajo y elaboración programática con dichos movimientos sociales, fuerzas políticas y sindicales, así como otras redes que también permitan la incorporación de ciudadanos y ciudadanas a título individual. ¿La base sobre la que sustentar esto? Simple y llanamente: el programa. Un programa construido des de la pluralidad de la izquierda y no sobre prismas únicamente ideológicos que aplasten a unos u a otros. Esto nos podrá permitir, cara a las elecciones, la presentación de un programa electoral común de la izquierda transformadora, alternativa y anticapistalista de este país. Aunque lo ideal sería converger en una única candidatura electoral que cubra la totalidad de dicho espacio … somos conscientes de nuestras limitaciones, pero trabajaremos arduamente para superarlas.
Ello necesita pues, de nuevos mecanismos de comunicación que permitan ese traspaso de información de forma abierta y sin engaños. Para ello se deben construir y mantener formas constantes de relaciones de trabajo, de elaboración y comunicación tanto entre la nueva IU que se vislumbra, como del resto de fuerzas políticas, sociales y sindicales que muestren interés en este nuevo proceso.
Estas nuevas formas de comunicación, pretender ser un aporte más, hacia la solución de otro de nuestros problemas estos últimos años y es por ello que se hace necesario garantizar los derechos y deberes de los y las militantes de IU para poder participar de forma activa en el proyecto (no más a las camarillas) para así, poder alcanzar la democratización y máxima transparencia de todas las estructuras interna de IU. Ello hace necesario también un proceso de repaso y si es necesario, empezar de 0, con los censos actuales, que en las pasadas primarias internas de IU a la presidencia del gobierno, mostraron su mal estado … con todos los problemas organizativos internos que comporta.
Todo eso, no sobre la base de construcción de un nuevo partido político, no. Para eso ya está el PCE, el PSUC u otros. No, lo que debe conseguir convertirse IU es en movimiento político y social (mps), plural (no monolítico), alternativo, democrático, participativo y unitario. Una nueva IU que nos permita a todos y todas, recuperar la ilusión y las ganas de vencer frente a los retos que este inicio de siglo XXI nos lanza, con la vista puesta en la construcción del socialismo del siglo XXI. Para ello y como ayuda, tenemos la experiencia de los Foros Sociales Mundiales, los movimientos de movimientos.
Un socialismo para el siglo XXI que tenga como meta indudable, la constitución y restitución de la soberanía popular en España, con la constitución de una III República. Una III República que sirva para superar las insuficiencias, incumplimientos y carencias de nuestro actual modelo político, económico y institucional.
Pero todo ello requiere unos mínimos para empezar a andar, y nuestras propuestas son claras:
- Que la Convergencia se de en un espacio abierto de encuentro, que no excluya por ningún motivo, que sea democrático y participativo.
- Una delimitación política del proceso de convergencia para las fuerzas políticas, sindicales, entidades y movimientos de la sociedad que se oponen al neoliberalismo, al capitalismo y por cualquier forma de imperialismo.
- Que los encuentros tengan carácter deliberativo.
- Por ser un proceso de convergencia de la izquierda plural, deberán asumirse contradicciones y buscar la solución a estas bajo las premisas del compromiso y el consenso.
- Ofrecer condiciones de igualdad a todos los agentes participantes, con la finalidad de construir programa de acción política para ser puestos a la práctica de forma inmediata, aglutinando la totalidad o mayor cantidad posible de los sectores populares y ciudadanos que apuestan por cambios profundos que trasciendan y superen el actual modelo económico, político y social, que ha demostrado su fracaso rotundo y estrepitoso para el bienestar de la humanidad.
- Dicho proceso deberá ser capaz de generar una organización política capaz de difundir, dinamizar, poner en práctica, etc. Las propuestas elaboradas y aprobadas en cada momento. Es decir, la nueva Izquierda Unida, de todos y de todas.
Pero otro punto importante, para poder llevar adelante este proceso y proyecto, deben de cumplirse los acuerdos tomados entre todos y todas, como los pasados en la IX Asamblea Federal que apuntan hacia el proceso explicado en líneas anteriores. Proceso que en 1 año aproximadamente ha de comenzar a dar sus frutos. Es por ello, que no podemos permitir el incumplimiento, deliberado y reiterado, de los acuerdos federales. En un ejercicio de disciplina y consciencia democrática debemos desarrollar y no torpedear los acuerdos tomados por todas y todos.
Esta es la nueva Izquierda Unida, ilusionante, con esperanza, que se nos presenta ante nuestros ojos. Una Izquierda Unida, de la cual la nueva cabeza visible es el camarada Cayo Lara, pero que se sustenta no sólo sobre sus hombros, si no sobre los de todos y todas nosotras.
Así pues, únete a la Izquierda Transformadora, únete a la nueva Izquierda Unida!
miércoles, mayo 20, 2009
Reflexions: Bolonya? La gran mentida
Bolonya és realment el problema? O és més aviat una cortina de fum, molt mediàtica, que en realitat és un no res? El moviment estudiantil hauria de parar de veure a Bolonya com a un tot i mirar de tallar-la en petits troços, enfocant la lluita vers aquests pilars concrets de la reforma educativa. El camí és en aquest sentit ben clar i atacar a la reforma com un tot, només provoca un xoc que queda en un no res, ja que no s'avança mentre la contrareforma s'enforteix.Hem de tindre en compte, que “Bolonya” en realitat és res. Simplement una petita declaració de 1 full i poc més de fa ja 10 anys i que la reforma actual ha pres el seu nom. Bolonya és una mentida, en el moment en que no hi ha coordinació ni equiparació de plans d'estudi entre les universitats europees, és una mentida en el moment en que cada universitat, facultat, etc... continuen fent el mateix que fins ara, però amb un component afegit de sobrecàrrega de feina a l'estudiantat i al professorat (principalment), Bolonya és una mentida en quant és una quimera i un reclam mediàtic per fer mirar a un altre lloc, mentre el pastís de veritat s'està coent a un altre forn. No oblidem pas, que la reforma neoliberal de la universitat és un projecte que es tenia en ment des de fa anys i panys, i amb l'excusa de Bolonya han engegat la contrareforma. Però no ens deixem enganyar! Aquesta reforma no es podrà aturar si ataquem a Bolonya tal com ens l'han venut i venen fins ara, no es podrà aturar si ens centrem en aquest “Bolonya” abstracte i oblidem mirar al nostre voltant.
Només enfocant les diverses lluites estudiantils en diversos focs i fronts i amb reivindicacions més concretes que no pas etèries com “aturem bolonya”, el moviment es podrà enfortir i donar passos en l'avenç de la construcció de la universitat realment pública, popular i de qualitat que la societat és mereix. I quins poden ser aquest fronts de lluita? Tan simple com enfocar reivindicacions concretes, a problemàtiques concretes com la democràcia als òrgans de govern a les nostres universitats, el finançament (o més ben aviat, per la manca d'aquest), per la gestió de serveis, els acords presos amb agents de fora de la universitat, una millora en la qualitat i quantitat de beques (i no préstecs), més fons per a les biblioteques, revisió de les situacions laborals i acadèmiques dels i les becàries, més aulari i més professorat per a les classes ... la Universitat del futur la construïm nosaltres dia a dia amb el nostre treball i només així es podrà vincular a moltíssimes més persones que no pas a l'actualitat.
El moviment estudiantil ha de superar la barrera del corporativisme abusiu del que ha manifestat en certs sectors així com obrir mires cap a la trobada de noves solucions per a vells i nous conflictes que sorgeixen i sorgiran. I això es pot començar a solucionar, en la cerca d'aliances tàctiques o estratègiques amb d'altres sectors universitaris (com PAS, PDI, etc.) i deixar-nos de creure'ns el melic del món.
I aquí ve el problema, que ve relacionat amb com s'enfoca la lluita contra la reforma universitària. El moviment estudiantil és en molts casos, sectari, corporativista i mancat d'una perspectiva de visió àmplia sobre que s'està jugant i sobretot com s'està jugant aquesta partida. Hi ha sectors que amb la seva actuació, fan de fre per a una “democratització” real del moviment estudiantil, amb un sentit de el vanguardisme totalment fora de context, infantil i esquerranòs que només fa el joc a la dreta. Amb les seves actuacions, amb mires totalment corporatives cap al sector estudiantil que diuen representar, provoquen la divisió, el fàstic, el cansament, l'abandonament de moltes persones vàlides que podrien aportar conjuntament ... produint d'aquesta manera, que el moviment es quedi encallat en un sostre de vidre en el qual ells i elles, ja es senten be, ja que així tenen la sensació que el moviment es manté pur i en són la vanguarda indiscutible. Una, diguem-ho així , ideologia que dona seguretat il·lusòria a l'individu front la por que dona el moviment ... però només amb aquest realment es pot avançar, però hi ha la por de quedar en el no res..
Exemples hi ha per tot arreu, des de desembarcaments amb gent forana a les assemblees per a que aquestes prenguin una certa aptitud cert una problemàtica; marginar a aquells i aquelles que plantegen altres solucions a la problemàtica sense que això signifiqui “abdicar en la lluita” ... en el moment en que hi ha propostes que fan perillar la capacitat de control corporativista de les assemblees, s'activen tot un seguit de moviments on hi juguen molts factors, però on es cerca el rèdit polític immediat (tot i que de molts d'aquest sectors és consigna que la política ha d'estar fora de la vida universitària, com passava a l'antiga universitat franquista) i on guanya la posició d'aquells o aquelles que tenen el megàfon o criden més a l'assemblea. La democràcia directa és doncs, una doble fulla de navalla on és pot caure fàcilment en una assemblea que en realitat és un petit parlament governat per petits dictadors/ores matant d'arrel l'òrgan democràtic per excel·lència que hauria de ser una assemblea de facultat. No només cal parlar de democràcia, cal saber també que és democràcia i com es juga en democràcia.
Les solucions plantejades per aquest sectors a les problemàtiques reals són inexistents, amb un maximalisme rampant del “o tot o res” de bones a primeres, sense haver sigut capaços de comparar forces i aglutinar correctament als sectors de la societat que haurien d'engengar una força mobilitzadora eficient de la societat. Per a aquesta gent, les grans victòries són quan s'han aconseguit grans “titulars” a la premsa i “exclusives” a programes de televisió (tret d'algun cas honrat) caient en aquest joc post-modernista. Està clar que els mitjans són importants, però deixar que aquests ens marquin l'agenda política i reivindicativa és demostrar que no hi ha estratègia real, que no se sap cap a on es camina i que s'ha caigut en el tacticisme més aberrant que es pot arribar a imaginar. La posició fàcil, on la crítica i la demagògia és utilitzada de forma continuada (com des de les institucions i del poder que promou aquest retrocés educatiu) i la nul·la voluntat política real, d'incidir per a solucionar el conflicte.
Per altra banda, també cal denunciar enèrgicament els intents oportunistes però vinguts des de l'altre banda, on “tot està correcte” i Bolonya és la gran oportunitat, on la realpolitik arriba a posicions totalment arribistes en clara connexió amb els interessos econòmics i polítics del gran capital.
Per sort, tot això només representa una part, minoritària però influent, a l'actual moviment estudiantil i el desenvolupament d'aquest des de l'any 2007 sembla que va de mica en mica, corregint errors i pràctiques comeses. El moviment es torna a obrir a noves idees i perspectives, però encara es troba amb dificultats per a desenvolupar-se correctament. Ara potser assistim l'últim acte per a donar un impuls definitiu amb contingut real que es preocupi dels problemes reals dels i les estudiants, dels i les professores, dels i les membres del personal d'administració i servei ... que serveixi per a fer de nexe unitari i es puguin vehicular totes aquestes lluites, que no són més que lluites en molts casos convergents (cadascú des de la seva trinxera...) cap a la construcció de la Universitat Pública per Excel·lència.
Llavors ens trobem en un encreuament. O actualitza i es replanteja el moviment estudiantil la seva tàctica i estratègia que ha seguit a grans línies fins ara, o es tornarà a perdre un cicle de lluites i la reforma s'aplicarà sense grans mals de cap, com l'anterior LOU... no s'avançarà cap a les millores reals i concretes de la gent en el seu dia a dia, la universitat pública es trobarà més lluny del que hauria de ser com a institució al servei de les persones per a la formació de no tant sols mà d'obra qualificada, quedant com una eina més en la cadena del model productiu en el que vivim.
Jorge Torres Hernández
martes, mayo 19, 2009
Mario Benedetti
no cambie el significado
mire que lo que yo quiero
lo tengo bastante claro
si usted habla de progreso
nada más que por hablar
mire que todos sabemos
que adelante no es atrás
si está contra la violencia
pero nos apunta bien
si la violencia va y vuelve
no se me queje después
si usted pide garantías
sólo para su corral
mire que el pueblo conoce
lo que hay que garantizar
no me gaste las palabras
no cambie el significado
mire que lo que yo quiero
lo tengo bastante claro
si habla de paz pero tiene
costumbre de torturar
mire que hay para ese vicio
una cura radical
si escribe reforma agraria
pero sólo en el papel
mire que si el pueblo avanza
la tierra viene con él
si está entregando el país
y habla de soberanía
quién va a dudar que usted es
soberana porquería
no me gaste las palabras
no cambie el significado
mire que lo que yo quiero
lo tengo bastante claro
no me ensucie las palabras
no les quite su sabor
y límpiese bien la boca
si dice revolución”.
Mario Benedetti
lunes, mayo 11, 2009
Star Trek XI - El futuro empieza ahora?
Por fin, después de un año largo de espera impaciente, el pasado viernes se estrenó la nueva película de Star Trek. En realidad estaba tan impaciente y los "spoilers" que se iban viendo por la red eran tan atrayentes, que la he visto 2 veces en el fin de semana.
Todo esto me ha permitido, cierta evolución de mi evaluación de la película. Que podríamos hacer bloques ... para ser más justos con ella.
Ante todo, salí del cine, las dos veces, con un muy buen sabor de boca. Los efectos, la banda sonora (aunque casi no respete la original), la imagen e incluso la historia, me parecen más que notables. Sin duda, también rompe con la "dinámica" de esta serie de películas y series ... podemos decir que no son tan estirados y "perfectos" como en lanzamientos anteriores, y la idea de volver al Enterprise original, en el siglo XXIII, con los personajes originales (que no los actores, salvo una excepción) dan un muy bien resultado.
Para quien esté leyendo esto ... si ha visto la película puede continuar, o si no le importan los spoilers, por que ahora voy a empezar con el bisturí ... que procurará ser más o menos una herramienta de cortes limpios y rápidos (o no ...), vamos, que voy a entrar al trapo y al meollo de la cuestión:
1 - ST XI se carga. literalmente y de un plumazo con la destrucción del planeta Vulcano, 40 años de historias,series, novelas y películas de Star Trek. ¿Es esto malo? No necesariamente, se ha de reconocer el valor del director para volatilizar por el espacio el planeta de una de las razas fundadoras y pilares de la Federación.
2 - El padre de Kirk muerto, la madre de Spock muerta (adiós capítulos de TOS "The Original Series" para los no iniciados), el padre de Spock sin cuestionar (y hasta parece alabar) que su hijo ingrese en la Flota Estelar ...
3 - Royos amorosos ... Uhura liada con Spock ! De locos! Leonard Nimoy (el spock original) debe de estar maldiciendo a los guionistas de su época por estos nuevos rumbos de la juventud ! Como alguien dijo por ahi" si querian royos amorosos o de faldas, que lien a cualquiera con Kirk, como SIEMPRE y ya está" ... pero almenos levanta la moral del "duende con sangre verde".
4 -Un Enterprise NCC 1701, ni modificado ni porras, el Enterprise original , clase Constitución, con un diseño y pintas que hacen que el Enterprise D (clase galaxia) o el E (clase soverana), parezcan hasta anticuados! Aqui se ha de decir, que no hubo mucho respeto por el asunto tecnológico ... si bien, y en honor a la verdad, eso no quita que disfrute como un enano viendo a este Enterprise en pantalla grande (estoy buscando una maqueta para mis tiempos libres, en realidad). y hablando de desfase tecnológico ... podria entender que este con una nave de finales del siglo XXIV como es la nave minera romulana diese ciertas ventajas ... pero me parece que es algo BESTIA ... 40 y pico naves de guerra klingon machacadas, 6 o 7 naves de la federación también reventadas (sin contar con la espectacular intro) ... todo, por una nave minera de 130 años en el futuro ... JUAS (aunque siendo romulanos y viendo la pedazo de clase Scimitar ...)
Pero lo que más me fascina, y a la vez más me preocupa (mi vena Trekkie más ortodoxa grita a cada hora!) es el asuntillo de la destrucción de Vulcano, que hace que todo lo demás no exista (si, lo se, me repito, pero ES importante). Y aqui me vienen unos cuantos planteamientos:
- Es para atraer a "nuevos fans" ? Con el resultado que es muy probable que los fans de toda la vida acabemos con un ataque cardiaco.
- Os es simplemente una estrategia más? Recordemos que no son "raros" los viajes en el tiempo...
Lo bueno, es que deja una puerta totalmente abierta ... ese lema de "el futuro empieza ahora" clava totalmente el sentido de la película. Pero también da la puerta abierta a que la destrucción de Vulcano (aunque en realidad deberíamos empezar con la muerte del padre de Kirk) se soluciona en una nueva entrega (una trilogia como la "saga del proyecto génesis") o una nueva serie de televisión que se desarrolle más triunfantemente que "Enterprise" podrían dar sin duda mucho juego. Yo doy una especie de "voto" a que esta situación no es más que un giro argumental para agarrar a nuevos y viejos fans de la saga ... Por que después de "la ira de khan", con la muerte de Spock y demás, muchos también llevaban un cabreo de cojones ;)
No debemos olvidar que "no hay batallas imposibles" y precisamente ese es uno de los mensajes de Star Trek: no hay nada imposible y todo tiene una solución. Pero he de reconocer, que se ha de ser muy "valiente" o "insensato" para jugar y apostar una carta tan fuerte, como es la destrucción de Vulcano y enviar a los orejas puntiagudas a la lista de especies en peligro de extinción ... y quedar con este "aparente" no conomiento, de lo que se significa para el mundo Star Trek, todo esto ... La próxima película, o lo que quiera salir de esto ... pondrá a J.J. Abrams (el director) en su lugar correspondiente en la historia de Star Trek: como un genio que supo revalorizar y dar nuevos aires a este mundo de ciencia-ficción o como el loco, que reconoce ser más fan de Star Wars y por su inconsciencia y "borrachera" de fama por series como "Lost" o "Alias" se carga la construcción de un mundo, que dura ya más de 40 años.
La historia le absolverá? Yo tengo esperanza y estoy espectativo ante lo que se abre y puede venir, asi que ... ESPEREMOS QUE SI! ;)
Aqui tienen el trailer de Star Trek XI o 2009:
Todo esto me ha permitido, cierta evolución de mi evaluación de la película. Que podríamos hacer bloques ... para ser más justos con ella.
Ante todo, salí del cine, las dos veces, con un muy buen sabor de boca. Los efectos, la banda sonora (aunque casi no respete la original), la imagen e incluso la historia, me parecen más que notables. Sin duda, también rompe con la "dinámica" de esta serie de películas y series ... podemos decir que no son tan estirados y "perfectos" como en lanzamientos anteriores, y la idea de volver al Enterprise original, en el siglo XXIII, con los personajes originales (que no los actores, salvo una excepción) dan un muy bien resultado.
Para quien esté leyendo esto ... si ha visto la película puede continuar, o si no le importan los spoilers, por que ahora voy a empezar con el bisturí ... que procurará ser más o menos una herramienta de cortes limpios y rápidos (o no ...), vamos, que voy a entrar al trapo y al meollo de la cuestión:
1 - ST XI se carga. literalmente y de un plumazo con la destrucción del planeta Vulcano, 40 años de historias,series, novelas y películas de Star Trek. ¿Es esto malo? No necesariamente, se ha de reconocer el valor del director para volatilizar por el espacio el planeta de una de las razas fundadoras y pilares de la Federación.
2 - El padre de Kirk muerto, la madre de Spock muerta (adiós capítulos de TOS "The Original Series" para los no iniciados), el padre de Spock sin cuestionar (y hasta parece alabar) que su hijo ingrese en la Flota Estelar ...
3 - Royos amorosos ... Uhura liada con Spock ! De locos! Leonard Nimoy (el spock original) debe de estar maldiciendo a los guionistas de su época por estos nuevos rumbos de la juventud ! Como alguien dijo por ahi" si querian royos amorosos o de faldas, que lien a cualquiera con Kirk, como SIEMPRE y ya está" ... pero almenos levanta la moral del "duende con sangre verde".
4 -Un Enterprise NCC 1701, ni modificado ni porras, el Enterprise original , clase Constitución, con un diseño y pintas que hacen que el Enterprise D (clase galaxia) o el E (clase soverana), parezcan hasta anticuados! Aqui se ha de decir, que no hubo mucho respeto por el asunto tecnológico ... si bien, y en honor a la verdad, eso no quita que disfrute como un enano viendo a este Enterprise en pantalla grande (estoy buscando una maqueta para mis tiempos libres, en realidad). y hablando de desfase tecnológico ... podria entender que este con una nave de finales del siglo XXIV como es la nave minera romulana diese ciertas ventajas ... pero me parece que es algo BESTIA ... 40 y pico naves de guerra klingon machacadas, 6 o 7 naves de la federación también reventadas (sin contar con la espectacular intro) ... todo, por una nave minera de 130 años en el futuro ... JUAS (aunque siendo romulanos y viendo la pedazo de clase Scimitar ...)
Pero lo que más me fascina, y a la vez más me preocupa (mi vena Trekkie más ortodoxa grita a cada hora!) es el asuntillo de la destrucción de Vulcano, que hace que todo lo demás no exista (si, lo se, me repito, pero ES importante). Y aqui me vienen unos cuantos planteamientos:
- Es para atraer a "nuevos fans" ? Con el resultado que es muy probable que los fans de toda la vida acabemos con un ataque cardiaco.
- Os es simplemente una estrategia más? Recordemos que no son "raros" los viajes en el tiempo...
Lo bueno, es que deja una puerta totalmente abierta ... ese lema de "el futuro empieza ahora" clava totalmente el sentido de la película. Pero también da la puerta abierta a que la destrucción de Vulcano (aunque en realidad deberíamos empezar con la muerte del padre de Kirk) se soluciona en una nueva entrega (una trilogia como la "saga del proyecto génesis") o una nueva serie de televisión que se desarrolle más triunfantemente que "Enterprise" podrían dar sin duda mucho juego. Yo doy una especie de "voto" a que esta situación no es más que un giro argumental para agarrar a nuevos y viejos fans de la saga ... Por que después de "la ira de khan", con la muerte de Spock y demás, muchos también llevaban un cabreo de cojones ;)
No debemos olvidar que "no hay batallas imposibles" y precisamente ese es uno de los mensajes de Star Trek: no hay nada imposible y todo tiene una solución. Pero he de reconocer, que se ha de ser muy "valiente" o "insensato" para jugar y apostar una carta tan fuerte, como es la destrucción de Vulcano y enviar a los orejas puntiagudas a la lista de especies en peligro de extinción ... y quedar con este "aparente" no conomiento, de lo que se significa para el mundo Star Trek, todo esto ... La próxima película, o lo que quiera salir de esto ... pondrá a J.J. Abrams (el director) en su lugar correspondiente en la historia de Star Trek: como un genio que supo revalorizar y dar nuevos aires a este mundo de ciencia-ficción o como el loco, que reconoce ser más fan de Star Wars y por su inconsciencia y "borrachera" de fama por series como "Lost" o "Alias" se carga la construcción de un mundo, que dura ya más de 40 años.
La historia le absolverá? Yo tengo esperanza y estoy espectativo ante lo que se abre y puede venir, asi que ... ESPEREMOS QUE SI! ;)
Aqui tienen el trailer de Star Trek XI o 2009:
viernes, mayo 01, 2009
Primer de Maig - Manifest del Partit Socialista Unificat de Catalunya
Celebrem aquest any el 1r de maig en un context de profunda crisi econòmica, una situació que està provocant el deteriorament de les condicions socials de la classe treballadora i l'augment continu de la desocupació arran del procés de desacceleració productiva que afecta principalment sectors com la construcció i la indústria. Corren temps difícils per a la classe treballadora. Des del PSUC viu constatem una realitat que des de fa temps hem advertit i denunciat: la patronal està aprofitant la conjuntura de crisi econòmica per menyscabar els drets laborals dels treballadors i treballadores.
És a dir, es privatitzen els beneficis i se socialitzen les pèrdues. No oblidem que en els anys de creixement de l'economia espanyola els beneficis empresarials van augmentar de manera indecent, en un 73% entre 1999 i 2006, mentre la classe treballadora perdia poder adquisitiu, un 4% menys entre 1995 i 2005. Ara que l'economia espanyola ha deixat de créixer per les pròpies contradiccions inherents al sistema capitalista (crisi financera i del model de creixement), l'objectiu de la patronal és que la classe treballadora pagui les conseqüències d'una crisi que no ha generat.
La pèrdua d'ocupació és a hores d'ara l'efecte més dramàtic de la crisi. A l'espera de la publicació de l'Enquesta de Població Activa (AU) del primer trimestre de 2009, les estimacions situen el nombre d'aturats entorn dels 4 milions i la taxa de desocupació en el 17%, una tendència d'augment progressiu de l'atur, apreciable en l'evolució de les dades de la desocupació en cadascun dels tres primers mesos de l'any. En aquest sentit, les xifres són desoladores. Només en els tres primers mesos de 2009 s'han destruït prop de 650.000 llocs de treball però és més preocupant fins i tot que les perspectives per a 2009 i 2010 siguin d'arribar fins i tot als 5 milions d'aturats amb una taxa de desocupació del 22%.
El panorama és atziac i ho és així mateix per al mercat de treball a Catalunya, segona comunitat amb la xifra més alta de desocupats amb prop ja de mig milió. No en va, Catalunya pateix en els últims anys un aragall de tancaments d'empreses, expedients de regulació d'ocupació i deslocalitzacions, una dinàmica que aquesta minvant de manera gradual la capacitat productiva del teixit industrial de Catalunya. Els conflictes laborals viscuts en grans empreses com a Seat, Nissan, Frigo o Panrico posen de manifest fins que punt la patronal aquesta disposada a realitzar, sota el paraigua de la crisi, una ofensiva contra els drets laborals dels treballadors i treballadores. El cas de Seat és paradigmàtic quan es condiciona la fabricació d'un nou model a la congelació salarial de la plantilla en una empresa que el 2008 va registrar uns beneficis de 44 milions d'euros i que rebrà prop de 300 milions d'euros de l'administració publica en concepte d'ajudes al sector de l'automoció. De la mateixa manera, la multinacional Nissan a Espanya, amb 300 milions de beneficis en els últims cinc anys, anunciava el passat mes d'octubre la presentació d'un expedient de regulació d'ocupació per acomiadar a 1.680 treballadors i treballadores de la planta de la Zona Franca.
Són els estralls d'una crisi que a Catalunya aquesta copejant durament a la classe treballadora i que s'estén més enllà dels conflictes laborals en empreses importants. Pensem que per cada acomiadament en una empresa principal cal comptabilitzar tres acomiadaments mes en la xarxa d'empreses proveïdores. Per això, no podem ignorar la fràgil situació que pateixen les empreses de components o les petites i mitjanes empreses. Recents són els casos d'empreses com Esteban Ikeda, Simon, ACC Spain, Exide Technologies, Eurosit, Tubsa, EGO, Mahle, EMS, Ruffini, Robert Bosch, Indus o Delphi. Des del PSUC viu ens solidaritzem amb totes les plantilles que en el transcurs de l'últim any han lluitat pels seus llocs de treball i pels seus drets laborals i socials alhora que exigim al Govern d'Entesa de la Generalitat una política industrial més activa que generi ocupació de qualitat i freni el retrocés que pateix actualment la indústria a Catalunya.
L'aposta per un ocupació estable i de qualitat ha de continuar sent un dels aqueixos centrals de les reivindicacions socials de l'esquerra política i sindical. El mercat laboral espanyol no sols contínua presentant els mateixos dèficits sociolaborals anteriors a la crisi, és a dir, un elevat índex de treball temporal així com de desocupació femenina i juvenil, sinó que la situació s'ha agreujat i a pesar de l'increment de l'atur la temporalitat laboral continua rondant el 30% enfront del 17% de la mitjana europea, la desocupació entre les dones es va situar al febrer d'aquest any en el 16%, cinc punts més que el registrat al febrer de 2008, i la desocupació entre els menors de 25 anys ha assolit la taxa del 32%, deu punts mes que fa un any i molt superior al 17% que presenten de mitja els països de la zona euro. Al mateix temps, tampoc podem obviar la precarietat laboral que afecta els treballadors i treballadores immigrants, col·lectiu que pateix una taxa de temporalitat laboral del 44% i unes condicions de vulnerabilitat legal i social inadmissibles en un Estat social i de dret.
Espanya és en el conjunt de la Unió Europea el país líder en precarietat i deteriorament constant del mercat laboral. Això confirma la fragilitat del nostre mercat laboral i d'un model productiu que en els últims anys es va sustentar de manera gairebé exclusiva en la construcció immobiliària i en els serveis, dissociant així l'economia especulativa i financera de l'economia productiva, la qual cosa ha fet que les repercussions de l'actual situació econòmica internacional s'hagin mostrat amb més virulència i intensitat al nostre país. En paral·lel, la debilitat estructural del mercat laboral espanyol posa de manifest les pròpies carències de l'Estat social. A Espanya la despesa social continua sent insuficient en un context de superàvit de la Seguretat Social i de creixent desprotecció social de milers de famílies que no tenen prestació per desocupació i de qualsevol ajuda de caràcter assistencial. Així, del total d'aturats inscrits a les oficines d'ocupació, prop d'un milió no reben cap tipus de renda pública i són 830.000 famílies les que afronten 2009 amb tots els seus membres en l'atur. És hora, doncs, d'incrementar substancialment la despesa en matèria social i d'ampliar el període de prestació de la desocupació per fer front a la pauperització dels mitjans de subsistència de milions de desocupats.
Els principis bàsics del neoliberalisme han fracassat. S'ha desmuntat la màcula de l'autoregulació de l'economia sense la intervenció de l'Estat i avui en dia són cada cop més els governs que es veuen en la necessitat concretar plans de rescat a fi de salvaguardar els comptes de les entitats financeres, desenvolupant, així, polítiques de nacionalització com a antídot a la recessió econòmica i a la caiguda en picat dels actius dels bancs. Així ha ocorregut en el suposat edèn del neoliberalisme sent el govern dels Estats Units el primer a intervenir en entitats financeres com Fannie Mae, Fredie Mac o recentment amb la compra del 36% de les accions de Citygroup, cas aquest últim que ha convertit al govern nord-americà en el major accionista d'un dels bancs més importants a escala internacional. I encara que l'objectiu de tals polítiques sigui el de protegir als més poderosos s'ha evidenciat la fal·làcia i el buit d'un sistema capitalista injust, generador de misèria i incapaç de corregir les seves pròpies tares sinó és mitjançant l'arbitratge de l'administració pública.
Des del PSUC viu fem una crida a la nostra militància i al conjunt de la ciutadania a mobilitzar-nos per fer front a la crisi i a l'intent de la patronal que siguem els treballadors i treballadores els que paguem el preu de l'actual situació econòmica, a través del desenvolupament d'accions als centris de treball, debats, trobades ciutadanes i manifestacions.
La nostra crida la fem extensible a les mobilitzacions del 1r de maig participant a les manifestacions convocades per CCOO i UGT a Catalunya, així com a la jornada convocada pels mateixos sindicats per al pròxim 14 de maig a Madrid en favor d'una Europa social, en demanda del manteniment de l'ocupació i amb la intenció d'expressar un NO contundent i ferm al xantatge permanent de la patronal.
VISCA LA CLASSE TREBALLADORA!
VISCA EL PRIMER DE MAIG!
Como memória histórica del movimiento obrero contemporaneo, aquí va un video ... para que nunca más, nos vuelva a pasar que los sindicatos de los y las trabajadoras, caigan en manos de personajes de este nivel ... o mejor dicho, para ser conscientes de que gente tenemos en nuestras organizaciones sindicales y que no se puede tolerar:
Y ahora, disfrúten del clásico :)
És a dir, es privatitzen els beneficis i se socialitzen les pèrdues. No oblidem que en els anys de creixement de l'economia espanyola els beneficis empresarials van augmentar de manera indecent, en un 73% entre 1999 i 2006, mentre la classe treballadora perdia poder adquisitiu, un 4% menys entre 1995 i 2005. Ara que l'economia espanyola ha deixat de créixer per les pròpies contradiccions inherents al sistema capitalista (crisi financera i del model de creixement), l'objectiu de la patronal és que la classe treballadora pagui les conseqüències d'una crisi que no ha generat.
La pèrdua d'ocupació és a hores d'ara l'efecte més dramàtic de la crisi. A l'espera de la publicació de l'Enquesta de Població Activa (AU) del primer trimestre de 2009, les estimacions situen el nombre d'aturats entorn dels 4 milions i la taxa de desocupació en el 17%, una tendència d'augment progressiu de l'atur, apreciable en l'evolució de les dades de la desocupació en cadascun dels tres primers mesos de l'any. En aquest sentit, les xifres són desoladores. Només en els tres primers mesos de 2009 s'han destruït prop de 650.000 llocs de treball però és més preocupant fins i tot que les perspectives per a 2009 i 2010 siguin d'arribar fins i tot als 5 milions d'aturats amb una taxa de desocupació del 22%.
El panorama és atziac i ho és així mateix per al mercat de treball a Catalunya, segona comunitat amb la xifra més alta de desocupats amb prop ja de mig milió. No en va, Catalunya pateix en els últims anys un aragall de tancaments d'empreses, expedients de regulació d'ocupació i deslocalitzacions, una dinàmica que aquesta minvant de manera gradual la capacitat productiva del teixit industrial de Catalunya. Els conflictes laborals viscuts en grans empreses com a Seat, Nissan, Frigo o Panrico posen de manifest fins que punt la patronal aquesta disposada a realitzar, sota el paraigua de la crisi, una ofensiva contra els drets laborals dels treballadors i treballadores. El cas de Seat és paradigmàtic quan es condiciona la fabricació d'un nou model a la congelació salarial de la plantilla en una empresa que el 2008 va registrar uns beneficis de 44 milions d'euros i que rebrà prop de 300 milions d'euros de l'administració publica en concepte d'ajudes al sector de l'automoció. De la mateixa manera, la multinacional Nissan a Espanya, amb 300 milions de beneficis en els últims cinc anys, anunciava el passat mes d'octubre la presentació d'un expedient de regulació d'ocupació per acomiadar a 1.680 treballadors i treballadores de la planta de la Zona Franca.
Són els estralls d'una crisi que a Catalunya aquesta copejant durament a la classe treballadora i que s'estén més enllà dels conflictes laborals en empreses importants. Pensem que per cada acomiadament en una empresa principal cal comptabilitzar tres acomiadaments mes en la xarxa d'empreses proveïdores. Per això, no podem ignorar la fràgil situació que pateixen les empreses de components o les petites i mitjanes empreses. Recents són els casos d'empreses com Esteban Ikeda, Simon, ACC Spain, Exide Technologies, Eurosit, Tubsa, EGO, Mahle, EMS, Ruffini, Robert Bosch, Indus o Delphi. Des del PSUC viu ens solidaritzem amb totes les plantilles que en el transcurs de l'últim any han lluitat pels seus llocs de treball i pels seus drets laborals i socials alhora que exigim al Govern d'Entesa de la Generalitat una política industrial més activa que generi ocupació de qualitat i freni el retrocés que pateix actualment la indústria a Catalunya.
L'aposta per un ocupació estable i de qualitat ha de continuar sent un dels aqueixos centrals de les reivindicacions socials de l'esquerra política i sindical. El mercat laboral espanyol no sols contínua presentant els mateixos dèficits sociolaborals anteriors a la crisi, és a dir, un elevat índex de treball temporal així com de desocupació femenina i juvenil, sinó que la situació s'ha agreujat i a pesar de l'increment de l'atur la temporalitat laboral continua rondant el 30% enfront del 17% de la mitjana europea, la desocupació entre les dones es va situar al febrer d'aquest any en el 16%, cinc punts més que el registrat al febrer de 2008, i la desocupació entre els menors de 25 anys ha assolit la taxa del 32%, deu punts mes que fa un any i molt superior al 17% que presenten de mitja els països de la zona euro. Al mateix temps, tampoc podem obviar la precarietat laboral que afecta els treballadors i treballadores immigrants, col·lectiu que pateix una taxa de temporalitat laboral del 44% i unes condicions de vulnerabilitat legal i social inadmissibles en un Estat social i de dret.
Espanya és en el conjunt de la Unió Europea el país líder en precarietat i deteriorament constant del mercat laboral. Això confirma la fragilitat del nostre mercat laboral i d'un model productiu que en els últims anys es va sustentar de manera gairebé exclusiva en la construcció immobiliària i en els serveis, dissociant així l'economia especulativa i financera de l'economia productiva, la qual cosa ha fet que les repercussions de l'actual situació econòmica internacional s'hagin mostrat amb més virulència i intensitat al nostre país. En paral·lel, la debilitat estructural del mercat laboral espanyol posa de manifest les pròpies carències de l'Estat social. A Espanya la despesa social continua sent insuficient en un context de superàvit de la Seguretat Social i de creixent desprotecció social de milers de famílies que no tenen prestació per desocupació i de qualsevol ajuda de caràcter assistencial. Així, del total d'aturats inscrits a les oficines d'ocupació, prop d'un milió no reben cap tipus de renda pública i són 830.000 famílies les que afronten 2009 amb tots els seus membres en l'atur. És hora, doncs, d'incrementar substancialment la despesa en matèria social i d'ampliar el període de prestació de la desocupació per fer front a la pauperització dels mitjans de subsistència de milions de desocupats.
Els principis bàsics del neoliberalisme han fracassat. S'ha desmuntat la màcula de l'autoregulació de l'economia sense la intervenció de l'Estat i avui en dia són cada cop més els governs que es veuen en la necessitat concretar plans de rescat a fi de salvaguardar els comptes de les entitats financeres, desenvolupant, així, polítiques de nacionalització com a antídot a la recessió econòmica i a la caiguda en picat dels actius dels bancs. Així ha ocorregut en el suposat edèn del neoliberalisme sent el govern dels Estats Units el primer a intervenir en entitats financeres com Fannie Mae, Fredie Mac o recentment amb la compra del 36% de les accions de Citygroup, cas aquest últim que ha convertit al govern nord-americà en el major accionista d'un dels bancs més importants a escala internacional. I encara que l'objectiu de tals polítiques sigui el de protegir als més poderosos s'ha evidenciat la fal·làcia i el buit d'un sistema capitalista injust, generador de misèria i incapaç de corregir les seves pròpies tares sinó és mitjançant l'arbitratge de l'administració pública.
Des del PSUC viu fem una crida a la nostra militància i al conjunt de la ciutadania a mobilitzar-nos per fer front a la crisi i a l'intent de la patronal que siguem els treballadors i treballadores els que paguem el preu de l'actual situació econòmica, a través del desenvolupament d'accions als centris de treball, debats, trobades ciutadanes i manifestacions.
La nostra crida la fem extensible a les mobilitzacions del 1r de maig participant a les manifestacions convocades per CCOO i UGT a Catalunya, així com a la jornada convocada pels mateixos sindicats per al pròxim 14 de maig a Madrid en favor d'una Europa social, en demanda del manteniment de l'ocupació i amb la intenció d'expressar un NO contundent i ferm al xantatge permanent de la patronal.
VISCA LA CLASSE TREBALLADORA!
VISCA EL PRIMER DE MAIG!
Como memória histórica del movimiento obrero contemporaneo, aquí va un video ... para que nunca más, nos vuelva a pasar que los sindicatos de los y las trabajadoras, caigan en manos de personajes de este nivel ... o mejor dicho, para ser conscientes de que gente tenemos en nuestras organizaciones sindicales y que no se puede tolerar:
Y ahora, disfrúten del clásico :)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
